La guerra de Vietnam

Els orígens de la guerra

Abans de la Segona Guerra Mundial, Vietnam formava part de la colònia francesa de la Indoxina, juntament amb Cambodja i Laos. Però quan la Segona Guerra Mundial va esclatar, França es va veure debilitada, així com el seu govern a la Indoxina, ja que, a més a més, la noció nacionalista del poble vietnamita es va accentuar. Els japonesos, en aquest context de fragilitat, van veure la oportunitat d’ocupar la Indoxina el 1940. VietMinh, grups armats comunistes liderats per Ho Chi Minh, van enfrontar-se als japonesos a base d’actuacions guerrilleres i finalment els van fer fora el 1945. Van enderrocar l’emperador Bao Dai i van instaurar la República Democràtica del Vietnam del Nord, amb Ho Chi Minh com a president. També es van independitzar Cambodja i Laos. L’any següent, però França tornà a agafar el control de la colònia, i començà la Guerra de la Indoxina entre el VietMinh i els francesos.

L’any 1949, en el marc de la guerra freda, el comunisme entra al poder a la Xina, que donen suport al VietMinh amb armament. De la mateixa manera, Estats Units ajuda França, ja que no volia que el comunisme s’estengués. Aquest mateix any, Bao Dai torna a instaurar el Regnat del Vietnam del Sud amb el suport dels francesos, i fixa la capital a Saigon (actualment ciutat de Ho Chi Minh). Aquest fet corroborava la divisió del Vietnam, el nord comunista i el sud no comunista. Els Estats Units va reconèixer el règim de Bao Dai i va portar assessors militars per ajudar a l’exèrcit sud-vietnamita. La Guerra de la Indoxina va finalitzar amb la derrota dels francesos el 7 de maig de 1954.

El mateix dia, va tenir lloc la Conferència de Ginebra on van participar el Vietnam del Nord, el Vietnam del Sud, França, Gran Bretanya, Estats Units, la URSS, la Xina, Laos i Cambodja. Entre d’altres punts, es va acordar que Vietnam quedaria dividit en dos estats completament independents: Vietnam del Nord, amb capital a Hanoi i presidit per Ho Chi Minh, i Vietnam del Sud, amb la capital a Saigon i Bao Dai com a cap d’estat i Ngo Dinh Diem com a primer ministre. A més, es va decidir que l’any 1958 s’hauria de fer un referèndum a ambdós Vietnams per saber si la separació era definitiva o hi hauria una reunificació.

Mentrestant, Estats Units duia a terme accions encobertes contra el govern de Hanoi. En una d’aquestes accions, la CIA va ajudar a que, el 30 d’abril de 1955, Ngo Dinh Diem fes un cop d’estat i declarés la República del Vietnam, on va imposar una dictadura i va negar el referèndum. El govern de Ngo Dinh Diem va començar a ser molt impopular a causa de la corrupció i de la repressió als budistes, que constituïen la major part de la població. Per aquests motius es va formar un moviment de resistència d’ideologia comunista contra la dictadura pro nord-americana que, més tard, es convertiria en el Front Nacional de Alliberació de Vietnam (FNA), conegut també com a Vietcong, al qual Vietnam del Nord va donar suport amb el subministrament d’armament.

La guerra civil al Vietnam del Sud

No va ser fins l’any 1959, però, que els actes vandàlics del Vietcong no van cobrar vertadera importància, ja que va ser aleshores quan el Vietnam del Nord va començar a enviar armament a través de la Ruta de Ho Chi Minh, que anava des del Vietnam del Nord fins el Vietnam del Sud passant per Laos i Cambodja. La tàctica que utilitzaven era la “guerra de guerrilles”, i es centraven en els assassinats de líders locals fidels al govern de Saigon.

Gràcies a l’ineficàcia i la corrupció de l’exèrcit del Vietnam del Sud, altrament dit Exèrcit de la República del Vietnam o ERVN, els atacs del Vietcong es van veure afavorits, ja que els soldats del sud es van desmoralitzar. A més, el Govern de Saigon, en lloc de combatre l’enemic (FNA), volia pactar amb ell com una provocació cap als Estats Units. Tot això va desencadenar que l’any 1963 hi hagués un cop d’estat contra el president Diem amb ajuda dels Estats Units. Després d’aquest fet, el país va arribar a tenir deu presidents diferents en un període de tan sols divuit mesos, a causa de la inestabilitat del Govern.

Tot i que la situació era força favorable pel FNA, va ser l’any 1964, amb l’arribada de l’Exèrcit del Vietnam del Nord (EVN), quan el nord va començar a guanyar terreny al sud i, per tant, la guerra civil també. El fet, però, que el sud no caigués del tot va ser perquè molts sud-vietnamites no estaven convençuts del comunisme.

 Intervenció dels Estats Units en el conflicte

A principis de la dècada dels 60, mentre que el Vietnam del Sud es debilitava i tenia un govern precari, els Estats Units només tenia assessors militars en territori sud-vietnamita amb prohibició explícita de participar en accions bèl·liques contra guerrilles, tot i que no sempre es va complir. A principis del 1964, el president dels Estats Units, en aquell moment Lyndon B. Johnson, va reunir-se amb els seus assessors, els quals van aconsellar una intervenció directa del seu exèrcit en el conflicte per tal de reforçar la imatge de la superpotència en el context de la Guerra Freda i evitar, així doncs, un possible atac de la URSS en veure que, davant d’una amenaça comunista clara, els Estats Units no prenien partit.

Dotze dies més tard de la reunió, es va produir l’accident del Golf de Tonquín. Dos vaixells de l’armada nord-americana van ser atacats, suposadament per forces nord-vietnamites, encara que més tard es va descobrir que l’atac va ser ideat pels Estats Units. Això va servir com a pretext per dur a terme un bombardeig sistemàtic al Vietnam del Nord, l’enviament massiu de tropes de combat al Vietnam del Sud i l’autorització als assessors militars que ja eren a territori vietnamita de sortir de les bases militars per iniciar accions, ara sí, contra les guerrilles. Mentrestant, el FNA va començar a rebre suport diplomàtic i militar del Vietnam del Nord, així com armament i material per part de la URSS i la Xina. Res no es va consultar amb l’opinió pública nord-americana i, tot i que comptaven amb el suport d’un gran nombre de ciutadans, un alt percentatge es mostrava obertament en contra i van començar les protestes i manifestacions contra l’actuació nord-americana a la guerra.

Militarment, els Estats Units volien demostrar a la FNA i al Govern de Hanoi que no podrien guanyar la guerra a causa de les baixes i les derrotes, a més de clara superioritat militar nord-americana. L’objectiu polític era el d’aïllar internacionalment al Vietnam del Nord, eliminar el FNA com a interlocutor, tot donant a conèixer les accions del Nord i del FNA a membres del congrés, així com també a la opinió pública nord-americana i mundial a través dels mitjans de comunicació. És per aquest motiu que la guerra del Vietnam va ser una guerra molt televisada.

Tot i la superioritat militar, la generalització dels bombardejos al Vietnam del Nord i la recuperació de part del territori del Vietnam del Sud, l’exèrcit nord-americà no va aconseguir sotmetre els rebels del sud ni tampoc que el nord deixés de donar suport al FNA. A més, l’entrada dels Estats Units al conflicte va provocar, d’una banda, el rebuig contra les seves forces armades i l’accentuació del sentiment nacionalista vietnamita, i d’altra banda, el creixement a les manifestacions i disturbis al continent americà.

Ofensiva de Tet i desmoralització

El gener de l’any 1968 es va produir l’ofensiva de Tet, una ofensiva organitzada pel Vietcong que va consistir en una onejada d’atacs sorpresa a diferents punts tàctics del Vietnam del Sud, un d’ells, l’ambaixada dels Estats Units. Aquests atacs van suposar una desmoralització de l’exèrcit nord-americà, i el descontent de la població nord-americana, la qual va veure l’ofensiva de Tet com una derrota en lloc de la victòria militar que va ser. Pensaven que els anys de guerra no havien servit de gaire, ja que els nord-vietnamites podien sorprendre’ls en qualsevol moment i en qualsevol lloc, fins i tot a l’ambaixada. Arrel d’aquesta ofensiva, les manifestacions contra la Guerra del Vietnam van augmentar i cada cop era més impopular. A causa de tots aquests factors, el govern dels Estats Units va arribar a la conclusió que la Guerra del Vietnam no es podria guanyar i el gener del mateix any el president va anunciar el alto el foc sobre el Vietnam del Nord.

Tot i així, el gener del 1969, Richard Nixon va ser escollit com a nou president dels Estats Units. Va prometre, a més de la pau, la retirada progressiva de les tropes del continent asiàtic, el manteniment del suport econòmic al Vietnam del Sud i no estendre el conflictes més enllà del Vietnam. Aquesta última premissa no va ser complida, ja que van bombardejar en secret la ruta Ho Chi Minh, és a dir, part de Cambodja i Laos. La onada de protestes al continent americà augmentava cada cop més.

A través dels bombardejos continuats a Vietnam del Nord, el president Nixon va pressionar els comunistes per negociar a París la pau i el alto el foc de tots els bàndols.

 Acords de París i final de la guerra

El 27 de gener de 1973 es van celebrar els Acords de París en els quals van ser convocats els Estats Units, els dos Vietnams i el Govern Revolucionari Provisional (instaurat pel FNA). Aquest acord demanava, principalment, l’alto el foc i la retirada de les tropes nord-americanes. També incloïa altres mesures, com la convocatòria d’unes eleccions al Vietnam del Sud o l’intercanvi de presoners.

Estats Units volia desentendre’s d’una vegada per totes d’aquesta guerra i gràcies als acords de París ho van veure possible. En canvi, pel Vietnam del Nord i pel Vietnam del Sud no significava més que una pausa dins de la guerra. Així doncs, Saigon va anunciar que no permetria celebrar les eleccions en el seu territori i que estaria preparat per un atac de part del Vietnam del Nord.

La intenció del Vietnam del Nord era idear una última estratègia que sumés les forces necessàries per aconseguir la victòria. Tot i així, l’ànsia per guanyar la guerra van provocar que l’any 1974 les tropes del nord ataquessin les zones de Quang Nam i Quang Ngai, i posteriorment, les de Ben Cat. Va ser així com l’Exèrcit del Nord del Vietnam va anar recuperant tots els territoris perduts anteriorment i el Vietnam del Sud, sense saber com contraatacar, es va retirar.

L’últim pas que havia de donar el Nord era acabar amb els territoris més forts i resistents del Sud, i el 29 d’abril del 1976, Saigon va ser presa. Els Estats Units, per la seva part, van posar en marxa l’operació Frequent Wind, que consistia en treure del país tot el personal diplomàtic, els ciutadans nord-americans i els col·laboradors vietnamites, així com el president Ky.

 Conseqüències de la Guerra

Estats Units

Els resultats catastròfics que els Estats Units estaven obtenint a la Guerra del Vietnam en van causar l’oposició tan dins com fora dels Estats Units. Van celebrar-se manifestacions i es van crear moviments contra el sistema, com el moviment hippie. Les universitats estatunidenques van ser escenari de protestes en contra la implicació dels Estats Units en aquesta guerra no declarada i, en ulls de tothom, injustificada.

Aquesta gran derrota va comportar un cop molt fort pel que fa a l’orgull nord-americà; va suposar la pèrdua del seu esperit de nació alliberadora i vencedora. També s’hi va anar estenent un estat de depressió causada per totes les morts (més de 57.000 militars nord-americans) i destrosses que aquesta guerra havia provocat. A més, milers de soldats van caure en l’addicció de drogues o es van veure afectats per l’efecte dels defoliants, més coneguts com agent taronja, utilitzats als seus atacs amb l’objectiu d’aconseguir la devastació del medi ambient d’un país essencialment agrícola. Els soldats, qui van patir grans traumes psicològics, tampoc van ser ben rebuts al arribar del Vietnam i es van trobar amb dificultats a l’hora de readaptar-se a la vida laboral i familiar.

Vietnam

La fi de la guerra del Vietnam va suposar la fi d’un conflicte bèl·lic on van morir dos milions de civils, però va desencadenar altres enfrontaments interns que anaven sumant desesperació a la societat vietnamita. Van perdre el 70% de la infraestructura industrial i de transport, a més de 3.000 escoles, 15 centres universitaris i 10 hospitals.

Els territoris van quedar destruïts i empobrits a causa de l’agent taronja, provocant la caiguda de producció de les explotacions agrícoles, a més de grans afectacions de la salut de la població com malformacions, avortaments o esterilitat. L’emigració de la població urbana que fugia del camp també fou un factor important, ja que el nombre de refugiats seguia augmentant i va crear unes pèrdues de 200.000 milions de dòlars.

Resta del món

Aquest conflicte va ser un dels més documentats, així com dels primers en ser televisats, ja que no s’hi va aplicar cap censura militar. Això va comportar que tot el món veiés com anaven succeint els fets, i al mateix temps, com els Estats Units anaven prolongant una guerra que estaven destinats a perdre. La guerra també va aportar a la resta del món nous avenços d’atac i de defensa, com helicòpters i armilles antibales. Paral·lelament, el bloc comunista s’anava enfortint poc a poc gràcies a la integració d’un nou país amb gran valor estratègic.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s