Watergate

L’escàndol de Watergate

L’escàndol de Watergate va ser un escàndol polític que va ocórrer als EUA als anys 70, durant la presidència de Richard Nixon. Va causar una greu crisi constitucional als EUA i va acabar amb la dimissió de Richard Nixon com a president, en veure que s’acostava un impeachment.

Antecedents

El 1968 Richard Nixon guanya les eleccions presidencials dels EUA pel Partit Republicà contra Hubert Humphrey amb un marge molt estret de vots. De fet, Richard Nixon n’obté 31,783,783 vots i Hubert Humphrey n’obté 31,271,839.

Per tal d’assegurar la seva reelecció, Richard Nixon crea un Comitè per a la Reelecció del President (CRP). Aquest CRP es dedica a recollir diners per tal de crear una campanya electoral molt forta per a les eleccions de 1972.

L’escàndol

La nit del 17 de juny de 1972 Virgilio González, Bernard Barker, James W. McCord, Jr., Eugenio Martínez i Frank Sturgis són detinguts intentant entrar al Comitè Nacional Demòcrata amb una gran quantitat de diners en metàl·lic. El CND es trobava al Complex de Watergate, d’allà pren nom l’escàndol. El 30 de gener de 1973 tots són processats però el jutge del procés, John J. Sirica, sospitava que hi havia una conspiració que involucrava alts funcionaris del govern. El març de 1973, James W. McCord va escriure una carta a Sirica, on afirmava que es trobava sota pressions polítiques per declarar-se culpable i va implicar als funcionaris del govern, incloent-hi l’antic fiscal general John Mitchell. La seva carta va ajudar a convertir l’afer judicial en un gran escàndol polític.

El 19 de juny de 1972, s’havia revelat públicament que un dels lladres del Watergate era un ajudant de seguretat del Partit Republicà. John Mitchell, el cap de campanya per a la reelecció de Nixon, va negar cap relació amb el robatori al Watergate o que conegui algun dels cinc lladres, però no és així, ja que l’examen dels comptes dels lladres en mostra la relació amb el CRP de 1972, a través del seu subordinat comitè de finances, que estava dirigit per Hugh Sloan.

El 29 de setembre de 1972 es revela que el fiscal general, John Mitchell controlava diner negre del Partit Republicà per operar operacions d’espionatge. L’FBI informa llavors que el robatori de Watergate forma part d’un grup d’operacions d’espionatge i sabotatge per tal d’assegurar la reelecció de Nixon. Tot i això, Nixon és reelegit a les eleccions presidencials següents, amb un avantatge molt alt.

Barker va rebre els xecs mitjançant Liddy, un agent de l’FBI, a fi que es poguessin evitar les proves directes que Barker mai no havia rebut fons de l’organització. Barker va intentar amagar l’origen dels fons, depositants els xecs que havien fet els donants a comptes bancaris que es trobaven fora dels Estats Units. El que Barker, Liddy i Sloan no sabien era que s’estava realitzant un registre complet de les transaccions que estaven fent des de feia sis mesos. Durant els mesos d’abril i maig de 1972, Baker va utilitzar bancs estrangers per dipositar xecs i recuperar els fons via xecs bancaris, garantia que els bancs mantindrien els registres de la transacció sencera almenys fins a l’octubre i novembre de 1972.

El cas és molt mediàtic i tots els diaris en fan la seva investigació, la de The Washington Post és la que més publicitat aporta. Els reporters Bob Woodward i Carl Bernstein (de The Washington Post) descobreixen gràcies a fonts anònimes informació que suggeria el coneixement del robatori i intents per tal d’encobrir-lo, dirigit des de l’FBI, la CIA i també la Casa Blanca. Va haver-hi un confident molt important conegut amb el nom de Deep Throat (per la seva traducció Gola Profunda i que era el director adjunt de l’FBI William Mark Felt) que va parlar a Woodward de tota la involucració del Watergate. També va advertir al periodista que l’FBI començava a sospitar d’on sortia tota la informació i que no es refiés de les seves converses telefòniques.

En comptes d’acabar amb el judici i la condemna dels lladres, les investigacions van continuar. Un comitè del Senat va ser triat per examinar l’afer Watergate i el primer que es va fer va ser citar els membres del personal de la Casa Blanca.

El 30 d’abril de 1973, Nixon va haver d’acceptar la dimissió de dos dels seus ajudants més influents, que van ser processats i empresonats. També fou cessat John Dean, assessor del president Nixon, que va testificar davant el Senat i va ser el testimoni clau contra el president.

El mateix dia, Nixon va nomenar un nou fiscal general, Elliot Richardson, i li va donar autoritat per designar, per a la investigació del cas Watergate, un conseller especial que seria independent de la jerarquia del Departament de Justícia. El maig de 1973, Richardson va nomenar Archibald Cox, professor de la universitat de Harvard.

Cintes magnetofòniques

El 5 d’agost de 1974, la cinta d’àudio prèviament desconeguda va ser lliurada. Gravada solament uns pocs dies després del robatori, documenta una trobada entre Nixon i Haldeman al Despatx Oval, on creen un pla per bloquejar les investigacions, fent veure que la CIA digui falsament a l’FBI que hi ha afers de seguretat nacional pel mig.

Abans de lliurar aquesta cinta, el president Nixon havia negat motivacions polítiques en les seves instruccions a la CIA, i va afirmar que no havia tingut coneixement de cap participació dels funcionaris de la seva campanya. El contingut d’aquesta cinta va persuadir els mateixos advocats de Nixon. La cinta confirmava que el president havia mentit al país, als seus col·laboradors més propers i als seus propis advocats durant més de dos anys. La cinta, que era coneguda com “la cinta de la pistola fumejant”, va acabar amb la carrera política de Nixon.

A causa d’aquestes proves sobre la culpabilitat de Nixon i d’alts funcionaris americans van provocar que s’iniciessin els procediments de l’impeachement, és a dir, el judici al president. A l’agost de 1974 Nixon va haver d’entregar les tres cintes magnetòfoniques que clarament l’implicaven en l’encobriment de l’escàndol. Tal prova va fer que Nixon perdés els seus últims suports al Congrés. El 8 d’agost, va comunicar la seva renúncia al càrrec de president en verificar que havia perdut la base política que li calia per poder governar.

Indult i conseqüències

Com que Nixon va renunciar a la presidència, el procediment d’impeachment es va aturar, però encara se’l podia investigar per la via penal. El vicepresident Gerald Ford va succeir Nixon, qui va promulgar un indult complet per a l’expresident per qualsevol mena de delicte que “hagués comès o pogués haver comès o hagués pres part en ells” mentre va ser president. Nixon sempre va afirmar que ell era innocent i es lamentava que no van actuar amb rapidesa quan va aparèixer l’afer, perquè va suposar “una tragèdia nacional”.

En la seva autobiografia, Ford va tractar la reunió que va tenir amb el cap de Personal de Richard Nixon. Li va explicar a Ford que les opcions que tenien era fer front a l’impeachment i lluitar contra la condemna al Senat, o dimitir. El cap de Personal de Nixon li va dir que li van suggerir que Nixon podria acceptar la dimissió a canvi que Ford li atorgués l’indult.  Cinc membres dels “Set de Watergate” van anar a judici l’octubre de 1974, i l’1 de gener de 1975, tots llevat d’un membre, van ser declarats culpables i van ingressar a presó.

Quin va ser l’efecte en les eleccions següents al Senat i al Congrés? Els demòcrates van guanyar cinc escons al Senat i quaranta-nou al Congrés.

L’escàndol de Watergate va ser tan impactant tant per als Estats Units com per a la resta del món des d’aleshores molts escàndols es marquen amb el sufix -gate, com per exemple l’Irangate (venda d’armes a l’Iran per part dels EUA) o el Bendgate, els iPhones de l’empresa Apple,on hi havia un nombre molt alt de mòbils que es doblegaven per ser massa prims.

Webgrafia

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s