Dictadures militars d’Argentina i Xile

CONTEXT GENERAL

Les dictadures militars d’Argentina i de Xile van tenir lloc durant els anys setanta fins a mitjans dels vuitanta, tot i que la dictadura xilena va durar deu anys més que l’argentina, ja que va finalitzar l’any 1990. Com és sabut, aquella va ser una època de diferents crisis socials i econòmiques i d’un joc d’estira-i-arronsa per part de les dues potències que dominaven el món en aquells moments: els EUA i l’URSS.

En aquest context, les dues potències lluitaven sense ofensives militars directes per tenir més influència al món i van donar suport a diferents projectes polítics en diversos països que afavorien els seus propis interessos polítics. En el cas dels Estats Units, després de la ràpida expansió del comunisme, va començar a donar suport a règims autoritaris que lluitaven contra moviments comunistes. A l’Amèrica Llatina, dos projectes que complien aquestes característiques eren els plantejats per Jorge Rafael Videla a l’Argentina i Augusto Pinochet a Xile. Tots dos eren militars i representaven figures anticomunistes que podien ser aliats dels capitalistes.

CONTEXT HISTÒRIC D’ARGENTINA

Abans del cop d’estat de 1976, a Argentina hi governava el president Juan Domingo Perón, amb la seva dona Isabel Perón, anomenada Isabelita, com a vicepresidenta. En aquella època, Argentina era l’únic país d’Amèrica del Sud que mantenia un règim democràtic, mentre que els seus països veïns estaven governats per dictadures militars com, per exemple, Hugo Banzer a Bolívia o Augusto Pinochet a Xile. Aquestes dictadures rebien el suport dels Estats Units en el context de la doctrina de seguretat nacional, que era una de les iniciatives estatunidenques per fer front a l’avanç de les idees comunistes a Llatinoamèrica en les dècades dels 60 i 70.

Tornant al govern de Perón, aquest va finalitzar amb la seva mort l’any 1974, però la seva dona Isabel es va encarregar de la presidència del país amb José López Rega com a primer ministre. Amb aquest govern, el país es va desestabilitzar i va patir una forta crisi econòmica i política, ja que el govern peronista no era capaç de controlar la situació per la qual passava el país i, a més a més, també va patir una guerra interna dins dels peronistes entre els montoneros, que era l’esquerra guerrillera, i la Triple A (Alianza Argentina Anticomunista). La Triple A era un grup terrorista de la ultradreta peronista que perseguia tota mena d’opositors polítics vinculats amb l’esquerra i, a partir de la presidència d’Isabel Perón, van començar una matança generalitzada, en què van matar molta gent del bàndol contrari. En paral·lel a aquesta organització terrorista, també va créixer l’activitat guerrillera dels montoneros que es van aliar amb les FAR (Fuerzas Armadas Revolucionarias), una altra guerrilla, però per culpa d’aquesta persecució que rebien per part de la Triple A, van haver de passar a la clandestinitat. Tot i així, els montoneros també van assassinar gent en els seus atacs contra la policia i la Marina.

                                                

Així doncs, a causa d’aquest conflicte intern al país i de la forta crisi, un grup de líders militars va decidir posar en marxa un cop d’estat, que es va portar a terme el 24 de març de l’any 1976. Els comandants militars van segrestar i arrestar Isabel Perón i van proclamar el que coneixem com Proceso de Reorganización Nacional. A partir d’aquest moment, aquesta junta militar, liderada pel tinent general Jorge Rafael Videla, l’almirall Emilio Eduardo Massera i el brigadier general Orlando Ramón Agosti va prendre el control d’Argentina, amb Videla com a president.

LA DICTADURA A ARGENTINA (1976-1983)

Com ja hem vist anteriorment, la dictadura va sorgir amb la justificació d’acabar amb els confrontaments entre les faccions armades de les esquerres i dretes del moviment peronista i l’acció violenta de les organitzacions guerrilleres com els montoneros.

El Proceso de Reorganización Nacional va estar encapçalat per quatre juntes militars: 1976-1980 (Jorge Rafael Videla); 1980-1981 (Roberto Eduardo Viola); 1981-1982 (Leopoldo Fortunato Galtieri); 1982-1983 (Cristino Nicolaides). Com qualsevol cop d’estat, va dissoldre el Congreso Nacional. A més a més, la Junta Militar va prendre les funcions legislatives, exclusives i judicials. Es va condemnar a mort als condemnats per les activitats subversives, la suspensió del dret a vaga i de les llibertats ciutadanes, la dissolució dels partits polítics, i l’anul·lació de la llibertat de premsa i d’expressió. També es va anul·lar la intervenció dels sindicats obrers, la legislació per decret i es va substituir la Corte Suprema de Justicia.

Abans de la dictadura, el sistema legal de presons duien a terme l’estratègia repressiva però, en implantar-se la dictadura, es va estructurar un sistema clandestí de detenció i la desaparició de les persones es va conceptualitzar com terrorisme d’Estat. L’any 1975, l’Exèrcit va traçar una divisió en cinc zones, cadascuna de les quals corresponia a un cos de la formació, i una vegada començada la dictadura, es van dissenyar zones especials sota la jurisdicció de l’Armada i de l’Aeronàutica. De la mateixa manera, es van dividir subzones que estaven controlades per brigades, i aquestes àrees estaven dirigides per diferents règims.

Es van enregistrar 340 clandestinos de detención (CCD) en 11 de les 23 províncies argentines. Els CCD també eren coneguts com a grupos de tareas (GT) o patotas. Cada GT seguia un modus operandi que consistia en uns passos concrets: el primer era que la jurisdicció policial els deixés actuar, i una vegada en tenien el vistiplau, es procedia al segrest de la víctima (ja fos en el seu domicili personal, a la via pública, en el lloc de treball, o d’estudi); el següent pas era el segrest de la víctima, que encaputxaven i ingressaven en un CCD. A partir d’aquí, la víctima era torturada per així obtenir com més informació millor; la tortura consistia en la deshumanització de la persona, que passava a ser identificada per un número i vivia en pèssimes condicions sanitàries i alimentàries. Hi havia diversos destins possibles per als segrestats, que podien ser la “recuperació” i incorporació als agents de la repressió; “l’alliberació”, generalment associada a la legalització sota la disposició del PEN (Poder Ejecutivo Nacional); o el “trasllat” que volia dir que l’assassinarien i el seu cos desapareixeria. El botí de guerra incloïa el robatori de bebès, detinguts amb les seves mares o nascuts durant el captiveri i donats en adopció posteriorment. Per aquest motiu, un grup de mares es va mobilitzar i es van anomenar Madres de Plaza de Mayo perquè sota ordre militar de “circular” recorrien la històrica plaça de Maig en cercles. Al cap dels anys es van passar a dir Abuelas de Plaza de Mayo.

 

 

 

 

 

Pel que fa a l’economia d’Argentina, la dictadura va afectar de manera negativa, ja que l’aportació al PIB es va reduir fins al 15 % en alguns sectors i, d’aquesta manera, el deute extern va augmentar i va passar de 7.875 milions de dòlars a finals de 1975, a 45.087 milions de dòlars a finals del 1983.

L’any 1971, els presidents de Xile i d’Argentina van acordar sotmetre una disputa per les illes del sud del canal de Beagle, formalment al Regne Unit. El maig de 1977, es va donar a conèixer a Londres el laude arbitral de 1977, que va atorgar a Argentina la meitat nord del canal i les illes corresponents però no hi estaven d’acord i van iniciar una planificació de guerra contra Xile per revertir el laude arbitral. Els comandants de les forces armades argentines volien posar en marxa l’Operación Sobiranía la nit del 21 al 22 de desembre del 1978 però va ser avortada per la junta i van acceptar la mediació papal en el conflicte.

Durant el Proceso de Reorganización Nacional, l’abril de 1982, el govern va ocupar militarment les illes Malvines que estaven sota la sobirania de Gran Bretanya des del segle XIX, aquí va començar la que es coneix com la Guerra de les Malvines. La guerra va acabar al juliol del mateix any amb el rendiment d’Argentina després d’haver perdut 650 soldats. Aquesta derrota va precipitar la caiguda de la junta militar que governava el país i la pujada al poder del general Bignone, que va començar un procés de restauració del sistema democràtic.

Finalment, entre les conseqüències del Proceso de Restauración Nacional o de la dictadura a Argentina, a més del gran deute amb què es van trobar, la Comisión Nacional sobre la Desaparición de Personas (CONADEP) va evidenciar 8.960 casos de desaparició, tot i que actualment, es compta que n’hi va haver aproximadament 10.000. Com hem vist, la derrota de la guerra de les Malvines va ajudar a fer que s’acabés la dictadura i comencés la presidència de Raúl Alfonsín l’any 1983. El govern d’Alfonsín va ordenar que es jutgés els principals responsables de terrorisme d’estat en el judici a las Juntas i es va condemnar els integrants de les juntes militars a greus penes. L’any 1990, el president Carlos Menem va concedir l’indult a líders militars com Jorge Videla i Eduardo Massera, condemnats a cadena perpètua, i van quedar en presó domiciliària per altres crims com l’apropiació de fills nascuts durant el captiveri dels seus pares. Videla va morir l’any 2013 en una presó comuna. Massera va morir al novembre 2010 en un hospital, on estava ingressat des de l’abril del mateix any.

 

 

 

 

 

CONTEXT HISTÒRIC DE XILE

Pel que fa a Xile, a l’any 1970, tres anys abans del cop d’estat, Salvador Allende va ser nomenat president del congrés. Allende representava el partit Unidad Popular, una coalició de partits d’esquerres. Així, els plans d’Allende per a Xile es basaven en corrents d’esquerres, a diferència d’altres països. Algunes d’aquestes polítiques eren la reforma agrària i la nacionalització del coure.

Pel que fa a l’economia, Allende va aprovar la impressió de moneda sense la base econòmica suficient, cosa que va fer créixer la inflació, i que va provocar una manca de suport cap a ell. Tot i això, el congrés va decidir elegir-lo com a president. En aquest moment, l’oposició es debatia entre dues opcions: donar suport al president o intentar aconseguir el poder. Després d’un temps, van decidir defensar-lo però a condició que el congrés aprovés l’Estatuto de Garantías, que va ser validat més tard.

A més de convulsions en els sectors econòmics i polítics, també hi havia una crispació social greu. Un fet decisiu va ser l’assassinat de René Schneider per l’organització d’ultradreta Patria y Libertad, que tenia el suport de la CIA. Schneider era comandant de l’exèrcit i impulsor de la doctrina Schneider, una doctrina que assegurava el respecte a l’ordre constitutiu, a la voluntat dels ciutadans i a la no-intervenció política. Aquest text era l’obstacle principal per tal que la dreta s’apoderés del poder.

Amb aquest clima de confrontació, es van fer habituals els assassinats i els atemptats. Per exemple, els assassinats d’intel·lectuals d’esquerres i una quantitat important d’atemptats, com els que van patir les ambaixades de Cuba i l’URSS. Després d’aquest increment de violència política i popular, Allende va nomenar comandant Augusto Pinochet, que més tard es convertiria en dictador. En aquesta època, els militars ja s’estaven organitzant per tal d’efectuar el cop d’estat, però, un grup de soldats de la Marina, en assabentar-se dels plans dels seus superiors, va reunir-se amb Allende per posar-lo al corrent i, d’aquesta manera, van aconseguir evitar-lo.

LA DICTADURA A XILE (1973-1990)

Tot i que el 29 de juny de l’any 1973, el tanquetazo ja havia intentat entrar al poder amb un cop d’estat, no va ser fins a l’11 de setembre d’aquell mateix any que les Forces Armades de Xile, dirigides pel general d’Exèrcit Augusto Pinochet Ugarte, i les forces de l’ordre, també coneguts com a carabiners, van entrar al Palau de la Moneda per proclamar la dictadura. Cal destacar que el president americà Richard Nixon i el seu secretari Henry Kissinnger li van donar suport econòmicament, ja que volien impedir que el comunisme i el socialisme avancés per l’Amèrica Llatina. El cop d’estat va acabar amb la mort d’Allende al Palau de la Moneda i va significar un canvi de la democràcia d’aquell moment, dirigida per la Unidad Popular, pel govern militar de Pinochet, que va durar fins a l’any 1990. Avui dia, hi ha gent que defensa el seu pas pel govern, ja que va contribuir a la situació econòmica que travessava el país, però també n’hi ha molts que critiquen les morts i les desaparicions durant la dictadura.

 

 

 

 

 

Abans del cop, Xile havia viscut durant molt de temps en una democràcia amb un estat de dret. El nou govern militar, anomenat la Junta, va estar format per les tres forces armades (terra, mar i aire), i presidit per Augusto Pinochet. Pel que fa a l’economia, durant els primers anys de poder, Pinochet va fer que augmentés el PIB del país, que es reduís la despesa pública, que es privatitzessin els serveis estatals, com ara la sanitat, i va eliminar les restriccions de la inversió estrangera per tal de poder fer més factible el comerç exterior, la qual cosa també va suposar una davallada a l’economia local, ja que s’havien establert molts productes estrangers en comptes de consumir els del país. Pel que fa a altres branques, entre els anys 1973 i 1978, el govern de Pinochet va suposar la supressió de tots els partits polítics, es va decretar la dissolució del Congrés Nacional, es va imposar una repressió cap a la llibertat d’expressió i finalment, es van violar molts dels drets humans perquè es va detenir molta gent, se’ls va torturar, matar i fer desaparèixer. Cal destacar que part d’aquesta gent que van fer desaparèixer estava relacionada d’alguna manera amb el partit de la Unidad Popular.

L’any 1981 es va fer un referèndum per decidir si es presentava una nova Constitució autoritària, anomenada Constitución política de 1980 que, entre altres canvis, proposava prohibir tots els partits d’esquerra o  també, donar al president la oportunitat d’estar al govern durant vuit anys més. Tot i que, en teoria, es va aprovar per majoria absoluta (67 %), no tothom li donava suport i, per aquest mateix motiu, la població va fer vagues en contra de la nova decisió, el resultat de la qual creia que estava manipulat. Si és ben cert que aquesta dècada va començar amb xifres econòmiques positives, l’any 1982 va començar a Xile una crisi, que va provocar la disminució de les exportacions i que s’augmentés tant el preu del petroli com la desocupació, la qual cosa va causar noves manifestacions, però aquest cop contra la dictadura. Tot i que en aquestes manifestacions hi havia enfrontaments amb la policia, també hi van participar els sectors gremials i sindicals, els partits polítics de centre i d’esquerra que s’havien dissolt i el poble. Demanaven que Pinochet renunciés a la presidència, que suprimís la Constitució del 1980 i que tornessin les eleccions i la democràcia, però només van aconseguir que, entre els anys 1983 i 1986, hi hagués un augment de la violència i de les protestes. El 1986, Pinochet va patir un intent d’assassinat per part del comunista Manuel Rodríguez i, un any després, un nou referèndum va ser presentat al poble per tal de decidir si es refeia la constitució. En aquest cas, un dels canvis que es proposava era tornar a allargar el mandat del president vuit anys més. Però aquest cop es va haver de desaprovar la proposta, ja que un 56 % del poble va votar en contra, cosa que va fer que l’any següent es convoquessin eleccions presidencials i les legislatives un any més tard. Així, l’11 de març de l’any 1990, Patricio Aylwin, membre del partit d’esquerra, va ocupar el lloc de Pinochet a la presidència de Xile i va retornar la democràcia al seu país. Tot i així, Pinochet va ocupar el lloc de comandant en cap de l’exèrcit fins a l’any 1998, la qual cosa en garantia la immunitat judicial. Des de l’any 1998 fins a l’any de la seva mort, Pinochet es va trobar en la corda fluixa pel que feia al seu paper com a dictador davant la justícia, ja que la Cort Suprema de Xile el va intentar acusar, l’any 2002, d’atemptar en contra dels drets humans. Aquest procés judicial es va tornar a dur a terme dos anys més tard, però mentre esperava per ser jutjat, Augusto Pinochet va morir a casa seva, l’any 2006, per un atac de cor.

ENFRONTAMENT I COL·LABORACIÓ DE LES DICTADURES

El Conflicte de Beagle

Gràcies a la Serralada dels Andes, els límits entre Argentina i Xile es van fixar com una divisió natural. A la regió sud, però, va haver-hi problemes des del s. XIX per la divisió entre els dos països del canal de Beagle, l’Estret de Magallanes i el Meridià que divideix l’Illa Gran de Terra del Foc.

El 1964, el govern d’Argentina va presentar a Xile la seva voluntat de sotmetre el cas a la Cort Internacional de Justícia; el govern xilè va acceptar. Així doncs, es va firmar una declaració que expressava la seva intenció d’iniciar converses per arribar a un acord. El diàleg es va veure interromput tant pels nacionalismes extrems, com per l’incompliment dels acords de limitació ja establerts.

Per solucionar la qüestió, van pactar el nomenament de la Reina Isabel II de Gran Bretanya com a àrbitre, juntament amb un Tribunal Arbitral de cinc jutges de la Cort Internacional de Justícia. Sis anys després va arribar el laude arbitral de 1977, que va atorgar a Xile les illes Lennox, Nova i Picton. Argentina va declarar la sentència nul·la, mentre que Xile la va acceptar i la va convertir en llei.

L’any 1978, Jorge Rafael Videla i Augusto Pinochet van tornar a reunir-se, tot i que no van arribar a cap acord. Aleshores, l’argentí va planificar una acció militar contra Xile per ocupar les illes que el laude arbitral els havia donat, amb la intenció de, fins i tot, envair el territori continental. Però dies més tard, la invasió es va cancel·lar gràcies que els dos països va acceptar la mediació papal. El cardenal Antonio Samoré va aconseguir l’aprovació del Papa Juan Pablo II per realitzar l’arbitratge.

Dos anys més tard, el 1980, el Papa va entregar als dos governs una proposta de pau, la qual es va acceptar per part de Xile però Argentina va rebutjar. No obstant això, quan el 1972 va esclatar la Guerra de Malvines entre Argentina i Gran Bretanya, la tensió va quedar de banda.

Finalment, després de la derrota contra Gran Bretanya i la instauració del govern democràtic, el president Raúl Alfonsín va convocar a Argentina una consulta popular no vinculant on un 82% de la població va votar l’acceptació de la proposta papal de 1980.

El 29 de novembre de 1984, es va firmar entre els dos països el Tractat de Pau i Amistat que donava per finalitzat el conflicte de Beagle. Xile va obtenir la sobirania de les illes del sud de l’Illa Gran de Terra del Foc, però va renunciar als drets marins de les illes segons el dret internacional. Tot i així, els dos països van intercanviar i compartir els drets de navegació a la zona.

L’Operació Cóndor

Va consistir en la persecució de presumptes subversius o opositors per part dels règims de l’Argentina, Xile, Uruguai, Brasil, Paraguai, Bolívia, i van comptar amb la col·laboració dels Estats Units i la CIA (Agència Central d’Intel·ligència). Aquests països, durant les dècades de 1970 i 1980, intercanviaven informació entre ells per reprimir qualsevol persona que feia oposició política als règims dictatorials. És a dir, eliminaven enemics per instal·lar polítiques neoliberals i lluitar contra l’expansió del comunisme.

Algunes fonts apunten que l’Operació Còndor va ser ideada a la reunió que va tenir lloc a Santiago de Xile entre Manuel Captura de pantalla 2017-11-05 a la(s) 19.11.26.pngContreras, cap de la Direcció d’Intel·ligència Nacional i executor de la repressió instaurada per Augusto Pinochet, i els líders dels serveis d’intel·ligència militar d’Argentina, Uruguai, Bolívia i Paraguai. Van pactar tenir la llibertat de desplaçar-se en el territori dels altres països per torturar, segrestar o assassinar tant dirigents destacats de l’oposició com militants menys coneguts. Segons uns arxius trobats a Paraguai, l’Operació va deixar 50.000 morts, 30.000 desapareguts i uns 400.000 presos.

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s