Genocidi de Ruanda

ANTECEDENTS

El genocidi de Ruanda va tenir lloc l’any 1994 i el podem resumir com un intent d’extermini de la població tutsi per part dels hutus. Però per entendre aquest esdeveniment, ens hem de remuntar un temps enrere i conèixer la població que ha ocupat aquest país al llarg dels segles. De bon començament, el territori ruandès estava habitat per uns pigmeus caçadors d’origen twa, els anomenats batwa, que s’havien instal·lat al segle IV aC. Més tard, cap al segle XI dC van arribar famílies d’hutus que es dedicaven a l’agricultura. I entre els segles XII i XIII van arribar famílies de tutsis ramaders des de l’actual Uganda.

Així, ens trobem amb un territori habitat des de fa segles principalment per dues castes que pertanyien a un mateix grup ètnic i entre les quals no existien diferències racials, idiomàtiques ni religioses: els hutus i els tutsis. La seva divisió ha estat sempre social però van conviure en pau fins que cap al segle XVI, els tutsis van començar a envair els territoris hutus. Com a exemple de la crueltat d’aquests pobles, podem explicar que, a les campanyes militars contra els hutus, els tutsis van matar els seus prínceps i, de manera simbòlica, els van tallar els genitals per penjar-los dels tambors reials i d’aquesta manera humiliar els seus contrincants i recordar que els hutus eren súbdits dels tutsis. Tot i que no hi havia grans diferències socioeconòmiques entre uns i altres, els tutsis, que constituïen només el 14% de la població, van començar a dominar el territori.

Al segle XIX, els tutsis encara mantenien el seu poder i el clan reial Nyiginya dominava tot el país. Això va donar lloc a una estructura socioeconòmica classista tutsi que excloïa a la majoria dels hutus. A més a més, aquesta situació es va intensificar quan els colonitzadors alemanys i belgues van arribar a Ruanda. D’una banda, els alemanys van donar suport a les classes altes, és a dir, als tutsis; i d’altra banda, els belgues van introduir l’anomenat carnet ètnic, que atorgava als tutsis un nivell social més alt i millors posicions a l’administració colonial. Mentrestant, els twa gaudien d’un bon tracte per part dels tutsis, que els consideraven superiors als hutus.

A mitjans del segle XX, l’any 1958, els hutus van demanar als tutsis un canvi social, però els tutsis s’hi van negar al·legant que la relació entre les dues ètnies sempre s’havia basat en el vasallatge. Va haver-hi diverses persones que es van posicionar en contra dels governants tutsis com ara el bisbe Perraudin, que l’11 de febrer del 1959 va demanar que es tractessin a tutsis i hutus de la mateixa manera. Va ser a partir d’aquest moment que els hutus van començar a lluitar per la igualtat. I, per això, l’1 de novembre del 1959 es va produir un petit incident  que va provocar una revolta popular entre joves tutsis i un dels líders hutus en la qual els hutus van cremar diverses propietats dels tutsis i van assassinar alguns dels seus propietaris. Els enfrontaments entre els dos “bàndols” van continuar durant dos anys i es va comptabiliztar la mort de 61 hutus i 13 tutsis. Davant d’aquestes morts, els hutus van respondre amb més força i durant els 2 anys següents es van assesinar 20.000 tutsis. Per tal d’evitar l’exili dels tutsis i que aquests actes de violència es repetissin, el 31 de maig del 1961 l’ONU va proclamar una amnistia. En aquell moment, la majoria hutu ja havia provocat l’exili de 150.000 tutsis; i, aquell mateix any, Ruanda es va independitzar de Bèlgica. A més, l’ONU va exigir l’organització d’un referèndum, on es va reflectir que el 80% de la població no estava d’acord amb la continuïtat de la monarquia tutsi. Per aquest motiu, els ruandesos van haver d’acceptar la República, provocant l’exili de milers de tutsis que no estaven d’acord amb el resultat del referèndum. Més tard, aquests exiliats van fundar el Front Patriòtic Ruandès (FPR) que va tenir un paper molt important a la Guerra de Ruanda del 1990 fins el 1994.

Durant els anys següents, tutsis i hutus van conviure en pau;  malgrat no tenir gaires recursos, el país anava progressant. Tot i així, els tutsis exiliats partidaris del règim monàrquic van atacar sense èxit diverses vegades el govern ruandès. Durant els anys 70, va començar a fer-se visible una divisió social provocada per l’odi existent entre els partidaris de la república i els partidaris de la monarquia, el règim anterior. Aquesta situació va donar peu a alguns conflictes, com les matances de Burundi, on els tutsis van assassinar 350.000 hutus; i arran d’això va aparèixer un sentiment antitutsi. Després d’aquests actes de violència, la població hutu va exigir una resposta per part de Grégoire Kayibanda, que era el primer president de la República de Ruanda. En no obtenir el que demanaven, el general Habyarimana, també d’origen hutu, va fer un cop d’estat l’any 1973.

El general va rebre ajuda de França i va realitzar una bona gestió del país fins la segona meitat dels anys 80. Encara que durant 17 anys va seguir present la tensió entre els dos bàndols, Habyarimana va saber mantenir la pau cedint part del poder econòmic als tutsis. Tanmateix, l’FPR va entrar a Ruanda de forma clandestina i va començar a reclutar tutsis per formar brigades secretes.

A l’octubre del 1990, l’FPR va envair Ruanda des de Uganda. Tres anys més tard, els dos països van signar els Acords d’Arusha i  es va crear un govern de transició format per hutus i tutsis. Durant la segona meitat dels anys 90, la mala situació econòmica i l’acusació dels tutsis exiliats van ser els factors principals del desencadenament del Genocidi de Ruanda.

GENOCIDI DE RUANDA

Genocidi

El punt d’inflexió es va produir el 6 d’abril del 1994 quan van assassinar Juvénal Habyarimana, militar i polític ruandès d’ètnia hutu, i el Front Patriòtic Ruandès (FPR) va avançar. Tot això, va provocar l’inici d’unes grans massacres contra els tutsis que van haver d’exiliar-se de forma massiva als camps de refugiats dels països veïns (especialment al Zaire, actual República Democràtica del Congo).

L’endemà, la primera ministra Agathe Uwlingiyimana i 10 soldats belgues de l’ONU  van ser assassinats per la guàrdia presidencial (radicals hutus). Aquest fet va tenir un gran ressò internacional i, a diferència del que tothom pensava, l’ONU no va intervenir per aturar aquest conflicte. Havent vist la reacció de l’ONU, els hutus van pensar que tenien via lliure per començar el genocidi.

Durant el mateix mes d’abril i aprofitant l’ocasió, Jean Kambanda va formar un govern interí, el qual no incloïa ni hutus moderats, ni tutsis ni membres de l’FPR. D’aquesta manera, els radicals hutus van obtenir el poder amb el suport de diferents milícies organitzades com l’Interahamwe. El primer objectiu d’aquest govern va ser eliminar la població tutsi i, també, tots els membres hutus que no fossin radicals i que tinguessin familiars tutsis. El dia que Jean Kambanda va arribar al poder, belgues i francesos van marxar de Ruanda seguint les ordres de l’ONU. A partir del 17 d’abril, a Kibuye, va començar l’extermini dels tutsis (per ordre del governador). Al cap de tres dies, el Secretari General de les Nacions Unides va ordenar un reforç de l’UNAMIR (Missió d’Assistència de les Nacions Unides per Ruanda) per parar la massacre, però el Consell de Seguretat no hi va donar suport i, a més, va decidir reduir-ne el nombre d’efectius. A finals de mes, l’FPR es va refer i va dur a terme un fort atac al nord-oest de Ruanda, fet que va provocar en un sol dia l’exili d’uns 250.000 refugiats hutus cap a Tanzània.

Tot i aquestes grans massacres, el que estava passant a Ruanda no es va definir com a genocidi fins el 4 de maig. En aquell moment, l’ONU no es podia quedar de braços plegats i va decidir restablir la missió UNAMIR (que feia menys d’un mes li havien reduït el nombre d’efectius). En aquell moment, els tutsis estaven sembrant el terror al nord de Ruanda. Un mes després, l’FPR (tutsis) es va organitzar al nord-est del país i va anunciar un atac imminent. La missió UNAMIR encara no estava operativa i el govern francès va decidir ocupar-se’n i restablir l’ordre mitjançant l’Operació Turquesa al sud-est del país; però  no van poder evitar la contínua matança d’uns i altres.

El 15 de juliol, és considerat l’últim dia del genocidi. L’FPR es va apoderar de Kigali, provocant la fugida més gran de la història: 2 milions d’hutus van marxar cap al camp de refugiats de Goma, conegut com “la ciutat dels morts”, al Zaire. L’FPR va aconseguir el poder a Kigali i, per tant, a tot Ruanda.

Resultado de imagen de genocidi de ruanda

Tot i haver acabat la guerra, molta gent va morir de malalties o va ser assassinada als camps de refugiats. En total, es calcula que hi va haver entre uns 500.000 i 1 milió de morts (aproximadament un 75% dels tutsis), sense comptar els 2 milions de ruandesos exiliats al Zaire, Tanzània, Burundi o Uganda, entre altres.

Alguns testimonis són:

  • Paul, de Kibungo, va ser torturat per l’Interwahame (hutus) que el va obligar a mantenir relacions sexuals amb una dona que suposadament patia SIDA.
  • Romeo Dallaire, comandant de les forces UNAMIR a Ruanda, descriu com recorda les escenes de violacions; com mataven els nens davant de les mares; i com, per tal que no els matessin amb un matxet, pagaven perquè els disparessin un tret.

Resultado de imagen de genocidi de ruanda

Cal destacar que el conflicte, va ser finançat pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional i es creu que es van gastar uns 134 milions de dòlars (115.319.060 €) en la preparació del genocidi.

Conseqüències

  • El 8 de novembre de 1994 es va crear el Tribunal Penal Internacional per Ruanda per tal de perseguir, arrestar, jutjar i condemnar els autors i promotors del Genocidi de Ruanda.
  • Del 1994 fins el 2003 l’FPR va liderar el govern, però no van obrir les fronteres pels hutus exiliats fins el 1996.
  • El 25 d’agost del 2003 es van celebrar les primeres eleccions presidencials. Paul Kagame, que era el dirigent polític de l’FPR, va obtenir una victòria amb el 95% dels vots, però l’oposició es va negar a acceptar-la perquè tal com deia el seu portaveu: “les votacions no han estat ni lliures ni transparents i molta gent ha estat forçada a votar”.

Conclusions

Com a conclusió, cal destacar que durant els 4 mesos (d’abril a juliol)  que va durar el conflicte es va protagonitzar un dels majors èxodes de refugiats de la història i es va eliminar bona part de la població. L’ONU va qualificar aquests fets com a crims contra la humanitat i va considerar que el genocidi l’havien dut a terme els hutus contra els tutsis. De totes maneres, no va ser una guerra unidireccional, és a dir, hutus contra tutsis, sinó que els hutus també van sortir-ne perjudicats. Per tant, entenem que les dues ètnies van ser culpables d’aquestes massacres, que no es van limitar a qüestions ètniques, sinó també, polítiques.

Finalment, ens agradaria recomanar-vos aquest vídeo: http://www.eitb.eus/es/noticias/internacional/videos/detalle/2145810/video-genocidio-ruanda–20-anos-masacre-tutsis-hutus/

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s