Apartheid

 

INTRODUCCIÓ

L’apartheid va ser un sistema de segregació racial que va tenir lloc entre el 1948 i el 1990 durant els governs del Partit Nacional a Sud-àfrica. La segregació racial va començar durant l’època del colonialisme, però es va fer oficial amb les eleccions de 1948.

 

SITUACIÓ ABANS DE L’APARTHEID

Durant el segle XIX els legisladors colonials britànics van introduir una legislació a dues colònies. Una d’elles era la Colònia del Cap, que s’estenia des de l’Oceà Atlàntic cap a l’est. Aquesta colònia va estar primer sota control neerlandès i més tard sota control britànic, i es va iniciar l’any 1652 amb la fundació de la Ciutat del Cap. L’altra colònia era la Colònia de Natal, que va ser una colònia britànica de l’Àfrica meridional oriental.

 

Amb aquesta legislació es pretenia regular els moviments migratoris des de les regions tribals fins a les colonitzades, ocupades pels blancs i els que no ho eren, governades pels britànics. També tenia com a objectiu prohibir el desplaçament d’aquells que no tenien una autorització d’un districte cap a un altre. A més, als negres els havien prohibit sortir al carrer de nit, i havien de dur sempre a sobre el passi.

L’any 1948 es van celebrar unes eleccions en les quals el Partit Nacional Reunificat, que estava liderat pel clergue protestant Daniel Malan, es va posicionar a favor de la legislació de l’apartheid. Aquest partit va guanyar les eleccions, contra el Partit Unificat de San Smuts, i va formar un govern de coalició amb un altre partit africà. D’aquesta manera Malan va esdevenir primer ministre del partit i al cap d’un temps aquests dos partits es van ajuntar i van formar el Partit Nacional (partit de Sud-àfrica).

Daniel Malan

Daniel Malan

 

SISTEMA DE L’APARTHEID

Arran de les eleccions es va oficialitzar l’apartheid. Quant al sistema de l’apartheid, sovint se sol fer una divisió entre el “petit apartheid” i el “gran apartheid”. Pel que fa al primer, quan el Partit Nacional va arribar al govern, va establir diverses lleis que es coneixien com el “petit apartheid”.

Primerament, es va establir una llei que prohibia els matrimonis mixtos, és a dir, estava completament prohibit que es casessin blancs amb no blancs. Més endavant, es van eliminar els pocs drets a vot que tenien els que no eren blancs i, al cap de poc temps, el govern va començar a preparar el territori per dur a terme el “gran apartheid”, que consistia en la separació espacial de les ètnies. Es va establir la Llei de registre de població que cada habitant fos classificat com a blanc, negre o de color (més tard, també es va afegir una altra classificació: asiàtic, als quals se’ls declarava com “sense drets històrics al territori”). Una petita curiositat pel que fa a la Llei del registre de població és que hi havia una junta de classificació que tenia el poder per decidir l’estat racial oficial d’una persona en cas que hi hagués dubtes o disputes.

Així doncs, per tal d’instaurar la segregació entre els anys 60 i 80, es va prohibir als negres viure o treballar en les àrees blanques. És per això que els van traslladar forçosament cap a les zones que se’ls havia assignat, a menys que tinguessin un passi que s’anomenava “passi estúpid”. Cada passi només era vàlid per a una persona negra que tingués un treball aprovat. Els cònjuges i els fills s’havien de quedar als bantustans (terme no oficial amb què es designa cadascun dels 10 territoris que figuraven com a reserves tribals d’habitants no blancs a Sud-àfrica i a Àfrica del Sud-oest, actual Namíbia), atès que si s’enxampava una persona sense un passi vàlid, automàticament quedava detinguda com a immigrant il·legal i sovint era deportada una altra vegada al seu bantustan. Això és el que es coneix com el “gran apartheid”.

Els 10 territoris bantustans

Pel que fa a l’educació, es va establir la Llei d’educació bantu, amb què es va crear un sistema d’educació totalment nou i separat per als estudiants no blancs. L’objectiu d’aquest sistema era preparar els africans des de ben petits per tal que acceptessin el seu rol de subordinació davant els blancs. El ministre d’Educació d’aquell moment, H. F. Verwoerd, ho va justificar dient que el propòsit era evitar que els negres rebessin una educació que els portés a aspirar a llocs de treball que no els seria permès tenir.

Es van segregar gran part dels llocs públics com per exemple els autobusos, els trens, les platges, alguns ponts de vianants, els cementiris, els parcs, etc. També es va prohibir als negres assistir a les esglésies blanques, però aquesta llei mai es va acabar d’aplicar del tot, és a dir, les esglésies eren dels pocs llocs on podia assistir qualsevol persona indiferentment de quina fos la seva raça.

 

Pel que fa a les dones, durant el colonialisme i l’apartheid van patir tant la discriminació racial com la de gènere. Tenien molt pocs o cap dret legal i no tenien accés a l’educació ni a la propietat. Els era molt difícil aconseguir feina; per aquest motiu, moltes dones africanes es guanyaven la vida a casa o al camp. En cas que tinguessin salaris eren molt baixos.

Així doncs, l’objectiu del Partit Nacional des de la seva arribada al poder va ser implantar un estat cristià que garantís el predomini de ciutadans blancs. Per tant, es van basar en la separació de la població en grups racials, la segregació racial estricta en les zones urbanes, la restricció de la possibilitat dels qui no eren blancs de viure en zones urbanes, entre d’altres.

 

RELACIONS INTERNACIONALS

A la primera reunió de l’ONU de 1946, es va parlar del tractament dels indis a Sud-àfrica. Però no va ser fins a l’any 1952 que es va començar a discutir l’apartheid. Aquell mateix any, arran de la Campanya de Desafiament, l’ONU va crear un grup de treball per vigilar la situació racial a Sud-àfrica. No obstant això, la majoria dels països van coincidir que era un assumpte intern.

L’abril de 1960, la posició de les Nacions Unides va canviar arran de la massacre de Sharperville i el Consell de Seguretat es va posar d’acord en una acció coordinada contra el règim d’apartheid, tot exigint el final de la segregació racial i la discriminació. Malgrat tot, el govern Sud-africà va començar una etapa de més repressió amb la prohibició del Congrés Nacional Africà i el PAC.

El 6 de novembre de 1962, l’Assemblea General de les Nacions Unides va condemnar les polítiques de l’apartheid i l’any 1966 va declarar el 21 de març com el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial. El 1971 va denunciar formalment la institució dels bantustans i el 1974 es va aprovar una proposta per expulsar Sud-àfrica de l’ONU, que va ser vetada per França, Gran Bretanya i els Estats Units.

El 1963 el Consell de Seguretat va aprovar un embargament voluntari d’armes contra Sud-àfrica i es va crear un Comitè Especial contra l’Apartheid. L’any 1977, l’embargament d’armes va passar a tenir un caràcter obligatori.

El 1978 i 1983 l’ONU va condemnar Sud-àfrica en la Conferència Mundial contra el Racisme i es va formar un important moviment de desinversió. Finalment, després de molts debats, a finals de la dècada de 1980, 25 nacions van promulgar lleis que imposaven diverses sancions comercials a Sud-àfrica.

Les relacions amb la Commonwealth van arribar al seu punt d’inflexió l’any 1960 quan el primer ministre del Regne Unit, Harold Macmillan, va pronunciar un discurs a Ciutat del Cap en què propugnava la descolonització del continent africà i va criticar la política d’apartheid. Després d’això, el país va celebrar un referèndum per convertir-se en una república independent de la Commonwealth i va aconseguir un resultat favorable del 52% entre tots els votants blancs que estaven autoritzats a participar-hi. Va ser readmesa l’any 1994 amb la fi de l’apartheid.

L’any 1962 va començar la guerra de la frontera de Sud-àfrica contra la SWAPO, la guerrilla independentista de Namíbia, però l’ajuda enviada per l’URSS i Cuba va frenar l’avanç sud-africà i va començar una de les guerres més llargues del continent. Alhora, el govern de Sud-àfrica va finançar el grup insurgent RENAMO per intentar derrocar el govern socialista de Moçambic instaurat l’any 1975.

Malgrat les condemnes contra el règim de l’apartheid molts països africans, alguns governats per caps de raça negra, van acceptar ajuda financera i tecnològica de Sud-àfrica, com és el cas de Malawi i Botswana.

La Guerra Freda i l’anticomunisme mostrat per Pretòria convertien Sud-àfrica en un gran aliat dels Estats Units. Els governs occidentals, sobretot el nord-americà, van donar suport al govern Sud-africà amb armes i diners en la seva guerra contra el comunisme al sud d’Àfrica, tot preferint ometre les denuncies contra l’apartheid. No obstant això, davant la seva situació d’aïllament, Sud-àfrica es va veure obligada a buscar aliances amb països en situació similar d’aïllament internacional.

La política d’apartheid no només va promoure l’aïllament econòmic, sinó que també va afectar altres àmbits, com l’esport. No només el Comitè Olímpic Internacional va impedir la participació dels equips segregats de Sud-àfrica des de l’any 1964, sinó que també va ser expulsada de la FIFA i la Copa Davis. El mateix va passar amb el Gran Premi de Sud-àfrica de Fórmula 1, el qual es va celebrar per última vegada el 1985. Tanmateix, la International Rugby Board no va expulsar Sud-àfrica durant l’apartheid a causa de l’excel·lent nivell i popularitat del rugbi sud-africà. Tot i això, la selecció de rugbi sud-africana no va disputar cap partit internacional entre els anys 1981 i 1994.

 

FI DE L’APARTHEID (Frederik Willem de Klerk / Nelson Mandela)

 

Presidència de Frederik Willem de Klerk

A principis de 1989, el president Botha va partir un accident vascular cerebral i es va veure obligat a dimitir. A finals d’aquell mateix any, Frederik Willem de Klerk en va agafar el relleu, de manera que va acabar sent president. Al principi tenia reputació de conservador, però amb el temps va aconseguir negociar i posar punt final a l’estancament polític al país.

Frederik Willem De Klerk

Frederik Willem de Klerk

 

En el seu discurs d’obertura davant el Parlament el 2 de febrer de 1990, De Klerk va anunciar públicament el seu compromís de:

  • Eliminar les lleis discriminatòries
  • Permetre els grups antiapartheid, que havien estat prohibits els últims trenta anys (Congrés Nacional Africà, el Congrés Panafricà, el Partit Comunista de Sud-àfrica (SACP) i la UDF)
  • Abolir la Llei de terres
  • Alliberar el líder de l’ANC, Nelson Mandela
  • Restablir la llibertat de premsa
  • Suspendre la pena de mort
  • Suprimir la censura dels mitjans de comunicació
  • Alliberar els presos polítics no culpables de delictes de dret comú

Nou dies després, Nelson Mandela va ser alliberat de la presó, després de més de 27 anys tancat. 

Les negociacions

El 1990 van començar les negociacions que farien possibles les primeres eleccions amb sufragi universal a Sud-àfrica. Les primeres van ser entre el Govern i l’ANC i van tenir força èxit, malgrat les tensions que hi va haver.

A la primera reunió, el Partit Nacional i l’ANC van acordar que abans de començar les negociacions els presos polítics serien alliberats. Tenien por que el canvi de poder a Sud-àfrica fos violent, i per tal d’evitar-ho, primer de tot van arribar a una solució pacífica entre totes les parts. El desembre de 1991, la Convenció per una Sud-àfrica Democràtica (CODESA) va començar diferents negociacions per formar un govern de transició multiracial i una constitució per ampliar els drets polítics.

Més endavant, les reformes van fer que alguns blancs contraris de dretes s’hi oposessin violentament. Vista la situació, De Klerk va decidir convocar unes eleccions només per a ells, i gràcies al fet que un 68 % dels votants els van donar suport, les negociacions van tirar endavant.

La persistència de la violència va afegir tensió a les negociacions. Mandela i Buthelezi es van reunir per resoldre les diferències, però tot i això no van poder aturar la violència. Un dels pitjors casos de violència entre IFP i ANC va ser la matança de Boipatong, el 17 de juny de 1992. Dos-cents militants de l’IFP van atacar la població de Boipatong Gauteng, on van morir 45 persones. Mandela va remarcar que De Klerk, com a cap d’Estat, s’havia d’encarregar de posar-hi fi, i va acusar, també, la policia de Sud-àfrica d’incitar-los a la violència. Això va fer que es retirés l’ANC de les negociacions.

El setembre d’aquell mateix any, la matança de Bisho va tornar a portar les coses al començament. Posteriorment, Mandela i De Klerk, van acordar reunir-se per trobar la manera d’acabar amb la violència, i van tornar a començar les negociacions. La violència d’extrema dreta va fer que un anticomunista assassinés Chris Hani el 10 d’abril de 1993, i el 25 de juny d’aquell any el partit nacionalista neonazi Afrikana Weerstandsbeweging (AWB) va fer xocar un vehicle blindat contra les portes del World Trade Center, on les converses encara seguien endavant en el marc del Consell de Negociació. Res de tot això no va fer parar el procés. La violència va continuar fins a les eleccions de 1994.

L’any 1993, De Klerk i Mandela van rebre el Premi Nobel de la Pau “pel seu treball per a l’acabament pacífic del règim de l’apartheid, i per establir les bases d’una nova Sud-àfrica democràtica”.

Eleccions de 1994

Les eleccions es van celebrar el 27 d’abril de 1994 i hi van votar uns 20.000.000 sud-africans de forma pacífica. Hi va haver certes dificultats en l’organització de la votació a les zones rurals, però la gent va esperar pacientment. Van decidir afegir un dia extra a les eleccions perquè tothom tingués l’oportunitat de votar, i els observadors internacionals van estar d’acord que les eleccions van ser lliures i justes.

L’ANC va obtenir el 62,65 % dels vots, menys del 66,7 % que els hagués permès reescriure la constitució. En el nou parlament, 252 dels 400 escons van ser els membres del Congrés Nacional Africà. El Partit Nacional va tenir la majoria dels vots blancs i es va convertir en el partit de l’oposició oficial. A més també es van escollir els governs provincials, i el Congrés Nacional Africà va guanyar en set de les nou províncies. El 10 de maig de 1994, Mandela va fer el jurament com a president de Sud-àfrica i va formar un govern d’unitat nacional compost per dotze representants de l’ANC, sis del PN, i tres de l’IFP. Thabo Mbeki i Frederik Willem de Klerk en van ser vicepresidents.

Nelson Mandela

El 27 d’abril, el dia de l’aniversari de les eleccions, se celebra com un dia festiu a Sud-àfrica i es coneix com a dia de la Llibertat.

 

MUSEUS DE L’APARTHEID

apartheid-museum-johannesburg_5875.jpg

Un dels museus de l’apartheid es troba a Sud-àfrica, concretament a Johannesburg. El museu és un edifici que es va dissenyar amb la intenció que sigui un lloc per explicar què era i com es va combatre el règim segregacionista de l’apartheid. Pretenen que les persones que el visitin se sentin com en aquell moment de la història i és per això que quan es realitzen les visites donen una targeta a cada persona, amb què pretenen simular la segregació racial, i indiquen quin camí ha de seguir cadascú. Aquesta és una manera de veure i d’intentar posar-se a la pell de les persones de raça negra que eren discriminades en els espais públics.

Els visitants s’inicien en un recorregut que representa els 46 anys que van passar entre l’aprovació i l’abolició de l’apartheid. Aquest recorregut és ple de fotografies, vídeos i objectes que donen a conèixer com tenia el poder la raça blanca, com vivia la part negra de la població i com es va desenvolupar la resistència contra el règim. També s’explica com es va arribar a la democràcia i la visita finalitza amb un missatge que diu: “llibertat, igualtat, responsabilitat i democràcia”.

A part d’aquest museu també n’hi ha d’altres com el museu Hector Pieterson (dedicat a les revoltes de Soweto del 1976) i el District Six Museum (en què es mostra la presó de Robben Island on Mandela va passar bona part dels seus anys empresonat i també mostra com el govern va enderrocar un barri sencer per convertir-lo en una zona residencial per a blancs).

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s